Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, descriu la crisi d’habitatge actual com una situació “explosiva” i la compara amb etapes anteriors, com la bombolla immobiliària, per assenyalar com les condicions han canviat dràsticament. Avui, la manca de construcció durant més d'una dècada, combinada amb l’augment de la demanda de lloguer degut a la immigració i l’arribada d’expatriats amb alt poder adquisitiu, ha portat a una gran tensió en el mercat del lloguer. Aquest fenomen, afegit a la falta de crèdit per comprar habitatges, ha generat un escenari on les famílies destinen més del 40% dels seus ingressos a llogar, gairebé el doble de la mitjana europea.
Trilla defensa la necessitat d’intervencions més profundes, com el desenvolupament de les Housing Associations, entitats sense ànim de lucre que gestionen habitatge social i que són comuns a països europeus com França o els Països Baixos. En aquest sentit, recalca que Catalunya només compta amb 16 fundacions que administren unes 5.000 unitats, insuficients per fer front a la demanda. Alhora, valora l’augment del pressupost per a lloguer social anunciat per la Generalitat, però assenyala que caldran molts més recursos per aconseguir el parc públic de lloguer que es va establir com a objectiu a la llei del 2007.
Una de les propostes més innovadores que defensa Trilla és la concertació entre el sector públic i els propietaris privats, similar als models de col·laboració que ja existeixen en sanitat o educació. Aquest mecanisme permetria als propietaris posar els seus habitatges en lloguer a preus assequibles, amb la garantia que, en cas d’impagament per part de l’inquilí en situació de vulnerabilitat, l’administració cobriria les pèrdues. Trilla creu que aquest sistema no només estabilitzaria el mercat, sinó que també augmentaria la disponibilitat d’habitatges de lloguer assequible, evitant que els propietaris retirin els seus habitatges del mercat.
Finalment, Trilla destaca la necessitat d’impulsar el finançament alternatiu, com els bons socials, per facilitar crèdit a projectes d’habitatge i compensar la manca de suport financer per part de la banca tradicional en el sector del lloguer. Creu que amb aquestes mesures i una col·laboració real entre administració i sector privat es podria establir una base sòlida per a una política d’habitatge sostenible i a llarg termini, capaç de respondre a les necessitats socials actuals i futures.
