La Generalitat de Catalunya ha actualitzat la definició de gran tenidor d’habitatge, introduint canvis clau per aclarir qui queda subjecte a les restriccions i obligacions de la normativa de contenció de preus del lloguer. El principal canvi és que l’habitatge habitual del propietari ja no es compta en el còmput total, de manera que només seran considerats grans tenidors aquells que tinguin cinc o més vivendes addicionals en zones tensionades. També s’especifica que les propietats situades en diferents zones tensionades no es poden sumar entre si per assolir aquesta condició.
La normativa diferencia clarament entre zones tensionades i no tensionades. En zones tensionades, una persona és considerada gran tenidora si té cinc habitatges o més; si és cotitular i posseeix més del 50 % d’un habitatge, aquest compta com una vivenda, mentre que si té el 50 % o menys de diverses vivendes, la suma de les participacions ha de donar lloc a cinc habitatges. En zones no tensionades, el límit puja a 11 habitatges o més o més de 1.500 m² de superfície residencial. En aquests casos, si el propietari té més del 50 % d’un habitatge, aquest es compta com un; si les participacions són iguals o inferiors al 50 %, serà gran tenidor si la suma total de superfícies supera 1.500 m².
A més, en el cas d’edificis sencers sense divisió horitzontal, es compten totes les unitats residencials que els integren, per evitar pràctiques d’elusió mitjançant un sol registre per finca. Aquests ajustos responen a la confusió i discrepàncies que hi havia entre administració, propietaris i tribunals sobre la interpretació de “gran tenidor”, especialment arran de l’impost del 20 % en transmissions en zones tensionades i dels litigis per desnonaments. Amb els nous criteris, l’Agència Catalana de l’Habitatge busca unificar interpretacions, tancar escletxes legals i reforçar el control sobre els grans propietaris dins del marc de la política catalana d’habitatge.
